Senza parole



Comentaris tancats a Senza parole

És un quart de quatre (i deixo passar el temps al Cafè del Temps)

 

  Tantes cares desconegudes! De debò que
resulta relaxant, i tots es veuen tan enfeinats! Per sentir-me més integrat en
aquesta massa de viatgers que van amunt i avall, atrafegats, he après a adoptar
també cara d’atrafegat, un posat de nerviosisme com si se m’escapés l’avió o el
tren o hagués d’anar a algun lloc on m’esperen. Però la veritat és que no
m’espera ningú, a banda de dues hores i mitja ben bones de no fer res concret.
He entrat un altre cop al Cafè del Temps de l’estació central de Düsseldorf per
deixar passar el temps mentre al meu costat dos executius amb corbata deuen
prendre decisions MOLT importants. Potser m’hauria d’haver quedat a l’immens
aeroport, al gegantí no-lloc de la terminal on hi ha una gran quantitat de
seients per seure sense pagar res, i endolls a desdir per connectar l’ordinador
o el mòbil o el que sigui sense que ningú t’hagi de demanar explicacions,
perquè tragines una maleta, com tothom i, per tant, es veu d’una hora lluny que
ets un viatger com tots els altres. Aquí, a l’estació de tren ("no vull
cap mena de despeses imprevistes", diu el més gran dels executius, l’altre
és més jove i no es veu gaire alemany, i ara truca pel mòbil per fer alguna
consulta), el que hi ha són molts espais de pas, botigues, parades i petits
restaurants on menjar dret o entaular-se i una aglomeració més atapeïda de gent
que no para quieta, perquè no hi ha lloc per seure si no entres en algun cafè i
pagues. M’espera un viatge "heroic" amb autocar, com ha dit un
italià, i ja tinc ganes que la cosa engegui i veure passar paisatges per
darrere de la finestra, perquè aquí és tot molt més precari i menys còmode,
modern i lluminós que a l’aeroport (i em fa posar una mica nerviós haver
d’esperar una hora que em vingui la recàrrega del mòbil que he pagat a aquells
dos joves turcs de la botiga). I si agafo un diari i llegeixo les porqueries
que publiquen aquí sobre la situació al País Basc? Tot passat pel filtre de
Madrid, vist amb el color de les ulleres de la villa y corte, senyores i
senyors, què us pensàveu!



Comentaris tancats a És un quart de quatre (i deixo passar el temps al Cafè del Temps)

Són dos quarts de deu (i estic sol a la meva habitació)

   

   La curiositat va matar el gat, era així la frase? No ho sé, però m’ha vingut de cop i volta a la ment per parlar amb tu, que no sé qui ets, perquè t’amagues darrere d’un nom de Deessa, i ho escric amb majúscules perquè no t’has buscat una deesa qualsevol, sinó la Mare Terra que ens nodreix i que ens acull mentre som vius i fins i tot després. Dius que fa temps que no sents el "no sé què?". Això passa de vegades, sembla que la vida es vagi descolorint i que la cosa no tingui marxa enrere, com si el sol, quan es pon, no hagués de tornar a sortir, però torna, sempre torna, com les orenetes (i sempre hi ha sorpreses!), i millor que no ens trobi massa tristos o amargats. Tinc una habitació pròpia perquè sóc a Alemanya, en una trobada de traductors amb l’autor que traduïm. L’habitació és una mica massa blanca per al meu gust, i a les parets hi ha antologies de literatura brasilera, romanesa, tailandesa, indonèsia, del Kurdistan i del Vietnam, milers de pàgines plenes de neures. La primera nit vaig tenir malsons: vivia en un monestir ple de monjos degenerats i una cuinera vella que deixava la gibrella amb les seves deposicions al passadís. Al meu costat, al taller de traducció, seu una macedònia que no és de fruita, sinó del país balcànic que s’ha independitzat amb aquest nom malgrat les protestes dels grecs. És molt blanca de cara, té els cabells negres com la nit i m’ha semblat que totes les dents molt esmolades, com algunes tribus primitives de l’Àfrica que practiquen el canibalisme, va tota vestida de negre i podria ser la filla de Dràcula, tot i que, a l’hora de dinar, quan m’ha dit que m’assemblo a John Malkovich, he comprovat que tolerava la llum diürna i que no s’alimentava de sang. Fa tres nits que no dormo prou: la primera, pel 2 a 6 del Barça; la segona, pel viatge amb autocar fins aquí i la tercera, perquè se’m va fer tard i m’havia de llevar d’hora per poder-me dutxar tranquil al bany comunitari. L’amor és a tot arreu, però és normal que de vegades no el veiem, sobretot si anem tan cansats per coses que ens arrosseguen i ens esclavitzen, que no són tan importants -i ho sabem-, però com ens ho maneguem per sortir de la voràgine? És molt important aturar-se i no fer res, mirar al nostre entorn amb ulls tranquils i començar a descobrir-hi coses que ens porten missatges o que inicien un diàleg inesperat amb el nostre interior. Sí, l’amor és tot, el sol torna a sortir, i la lluna de València, els nens riuen i les seves mares els somriuen -és veritat que els dissidents de l’Europa de l’Est eren uns bandarres, que Wolf Biermann tenia tres dones, la Nina Hagen, la seva mare i no sé qui més?-, en fi, els amants s’estimen, es petonegen, es miren com babaus, sospiren, estan més enganxats que si els haguessin aplicat Loctite, els ocells volen, n’hi ha un que s’acosta molt, és imprudent, es deu pensar que això encara és el Paradís, i ens diu: "Piu!".



Comentaris tancats a Són dos quarts de deu (i estic sol a la meva habitació)

És un quart de dues (i et voldria tenir al davant)

   Et voldria tenir al davant perquè
m’expliquessis què vol dir que fas l’amor "quan toca" i
"d’aquella manera". De fet, suposo que ja ho saps però igualment t’ho
explicaré, l’amor és la pitjor pandèmia. Hi ha epidèmies des que es va inventar
la ramaderia i l’home i l’animal van començar a conviure. L’amor deu existir
des que hi ha pols oposats, des de la creació del planeta Terra i la seva
existència terrenal, o potser des del Big Bang. Amiga meva, l’amor és el nostre
combustible, saps? En això som tots iguals, hem d’anar a carregar, com els
camioners que van pel món traginant tota mena de mercaderies, com tu i jo quan
se’ns ha tornat a esgotar el saldo del mòbil, de tant fer anar amunt i avall
paraules que expressin això que ens ha agafat, el no sé què espiritual, com tu
en dius. Som dos continents estranys, que apassionant la descoberta! Hi ha
selves perilloses, pantans insalubres, regions inexplorades, animals
desconeguts, malediccions familiars però, sempre, sempre, tresors amagats,
sorpreses inesperades, plantes curatives… Quan em dirigeixes aquella mirada
que fa por de tan profunda i em dius, ni més ni menys, "jo et
curaré", què vols que pensi? I si fos cert, el que diu aquesta misteriosa
curandera de la selva? En tot cas, sóc massa curiós per a deixar-m’ho perdre.
Qui és aquesta persona? Què ha vingut a ensenyar-me? Què vol compartir amb mi?
Què em porta? Amor? Moltes gràcies, moltíssimes gràcies, això sempre va bé i
mai no s’agraeix prou. Sí, amiga, t’ho dic amb una combinació estranya a la
sang (vodka negre amb Red Bull, no he trobat Burn, però diu el meu bodeguer que
també ho puc combinar amb Desperta Ferro), quan et passen l’amor com en el joc
del ticutí, ho inunda tot, no ho pots parar, i l’altra persona i el seu somrís
és amb tu i tot el que fas i veus i vius, en els vagons aturats a l’estació, en
el xampany que beus amb ella mentre ella ha d’anar al lavabo i no t’ho diu per
no trencar la màgia, en totes les noies morenes, els seus escots suggerents i
els seus tangues, en els plats per rentar i l’aigua de rentar-los, senzillament
en tot.

Comentaris tancats a És un quart de dues (i et voldria tenir al davant)

Són tres quarts de dues (i ets a ca la teva mare)




   Que tendre, això de tenir mare a aquesta
edat! Jo la meva la tinc en estat vegetatiu, el meu germà va caure en una
depressió profunda (i allà s’ha quedat), el meu pare és mort fa més de deu anys
(i també s’hi ha quedat) i jo, com que sóc la cigala del conte, canta que
cantaràs. Dius que el primer cop que et vaig confessar el meu vergonyós secret,
és a dir, quan et vaig dir "Mira, per què hem de continuar dissimulant? La
veritat és que t’estimo", tu em vas dir "Ok" i, com que ets com
ets, al cap de pocs segons (entre un i mig i dos), vas afegir: "Jo també
t’estimo". I, com que som així de complaents i encantadors, vaig precisar:
"Però és que t’estimo molt". I tu em vas respondre: "Jo t’estimo
moltíssim". En fi, ja ho saps, el món no es va crear en un dia, tot ha
anat força de pressa però ha estat un procés guiat per la lògica implacable i
les dimensions còsmiques del "no sé què espiritual". Últimament, com
que vivim en una civilització marcada pel paradigma del progrés, ja ens estimem
"amb bogeria" i, per si algú encara tenia dubtes, "de
veritat", "de tot cor", i fins i tot "per sempre". Com
a filòleg, no he deixat de notar que, com fan sempre els amants, anem
construint dia a dia, a una velocitat vertiginosa, un codi secret format per
missatges incomprensibles per als no iniciats: "Doncs res",
"Narcís Oller", "300", "El de la
Nocilla", "TTMM", "IHVJ", "Clac". Dius que
ets vella, però no és cert: jo el que veig, quan t’aixeques a pagar les
cerveses i et puc contemplar impunement (o quan ets a l’altra andana del metro
somrient-me amb timidesa), és una consistència física que tira d’esquena i, si
em parles de noies joves i de veritat despampanants (siguin o no
afeccionades a les lioneses), recordo quan et vaig conèixer com la Venus amb
biquini sorgint de les onades o la reina del País de l’Eterna Primavera i vaig
pensar "qui és aquesta?" i vaig voler saber-ho, i tu vas voler saber
qui era aquell que volia saber-ho, etcètera. I penso que, durant molts anys,
t’ha faltat descans i companyia i t’ha sobrat solitud i tristesa.

1 comentari

Són les vuit tocades (i s’ha acabat un altre dia)





  Sí, abans érem a la sauna, com t’he dit, i la
suor corria i regalimava pels nostres cossos abraçats mentre ens besàvem. No,
això no és cert. Tu duies un banyador de color turquesa que s’obria per davant
i per darrere, per entendre’ns, era molt escotat. No ens coneixíem, però jo em
vaig asseure darrere teu, en diagonal, per tenir una bona perspectiva dels teus
pits. Sovint em miraves de reüll, però no et movies, vull dir que no te
n’anaves, no que estiguessis absolutament immòbil, perquè un peu et ballava,
nerviós, de tant en tant agitaves la teva cabellera indòmita, et passaves
discretament la mà pels pits i esbufegaves. Va arribar un moment en què fins i
tot et vas aixecar i vas dibuixar amb els dits una espiera oval al vidre que
ens separava de la piscina. Et vas posar de puntetes i va anar de poc que no
rellisquessis, però et vas agafar a temps a l’esfera del termòmetre. Jo
contemplava amb una preocupació creixent l’espectacle ominós del teu cos de tia
bona. Llavors vas agafar la tovallola dels cavallets de mar i et vas eixugar
els braços i les cames lentament, com si pensessis en alguna altra cosa. Et vas
tornar a asseure i, amb el cap decantat, et vas posar un dit reflexiu damunt
del nas, cosa que em va permetre adonar-me que hi duies un pírcing que et
donava un cert aire salvatge. La sorra vermella del rellotge era a punt
d’acabar de caure al recipient de sota. Et vas posar les mans al clatell i vas
tirar el cos enrere, postura que va accentuar al màxim la turgència dels teus
pits. Alhora, vas fer uns graciosos moviments amb el cul, com si t’acomodessis
a la tovallola. La meva inquietud va créixer fins a límits insuportables. Havia
de fer alguna cosa, però què? Just en aquell moment, et vas girar i, arrufant
les celles, em vas dir:

   -Perdona, que tens hora? 

   I, en adonar-te del caràcter absurd de la
teva pregunta i de la nostra situació, et vas posar a riure com una boja. I,
d’aleshores ençà, no ens hem separat mai més.

Comentaris tancats a Són les vuit tocades (i s’ha acabat un altre dia)

És un quart de vuit (i no tinc notícies teves)




 

   No tinc notícies teves i se’m fa estrany, deu
ser que m’havia acostumat a l’altre extrem, a aquells aiguats, a aquelles
ràfegues huracanades de missatges, què vol dir ara, després de tantes bacanals
i excessos, aquest règim de pa i aigua? Què et puc dir de la buidor
inexplicable d’una tarda, de la sensació d’ofec i l’incendi corrosiu com un
verí mortal que se m’encén a la panxa, de la ràbia i la impotència d’un
condemnat a no poder trucar-te ni enviar-te cap missatge per no desvetllar
suspicàcies? Tothom sap que no hi ha cosa més cruel en aquest món tecnològic
que un telèfon que calla durant hores tot i estar en perfectes condicions de
funcionar. Calla, doncs, maleït telèfon, no sents com toquen les campanes? Ja
no hi ha sol, pluja ni garses a la meva teulada i, al cel, només un núvol pla,
gris i inexpressiu, d’una indiferència que em revolta. Veig una antena de
televisió convencional obrint la boca i traient una llengua metàl.lica plena de
punxes que apunten cap al cel, desesperades, i una parabòlica que s’ha quedat
muda d’estupor (la digital terrestre, no sé quina és). Compte amb l’amor, m’he
dit moltes vegades, és una cosa perillosa, un joc per al qual no tothom sembla
preparat, una empresa de risc en què t’hi jugues l’ànima, un camp de batalla i
una lluita sense quarter, l’estrebada violenta de la llinya quan el pescador es
convenç que el peix s’ha empassat l’ham, les dolces promeses de l’aranya abans
de paralitzar i cruspir-se de viu en viu la mosca incauta. Tinc les mans
glaçades, les mateixes mans de les quals apartaves les mànigues per no perdre
ni un moment el contacte amb les teves. On són ara, les mans que m’aferraven,
les rialles silencioses, les mirades escrutadores després de cada petó que em
feies amb els teus llavis cobejosos com tenalles, la història aquella tan
romàntica que em vas dir que veies a la televisió apagada? I què és aquest horror,
maleït sia, aquest no poder viure, aquesta vella i coneguda i estranya sensació
precisament perquè sempre m’agafa, manyaga i traïdora, per sorpresa?

Comentaris tancats a És un quart de vuit (i no tinc notícies teves)

Són tres quarts de cinc (i ja sé què tocaria ara)


   T’acabo de dir que tinc un foc a dins que
només s’apagaria fent una foguera immensa entre tots dos, com qui ajunta el cap
d’un llumí encès a un altre i espera que es consumeixin. Tu m’has contestat que
no em puc ni imaginar com em desitges i que em sents com una onada de plaer que
et recorre tot el cos i, si no haguessis sentit derrapar la moto del teu marit
al costat del bungalow, potser m’hauries confessat que ni el fogó de càmping
crema tant com tu quan t’envio un missatge, que cada hora que passes sense
saber res de mi és una agonia, que et falta l’aire, t’agafen calfreds i rampes,
basques, rodaments de cap i por de desmaiar-te, que tens tanta calor que et
ventes amb les calces, i que el mòbil ja no el duus a la butxaca, sinó
directament sobre el mugró, per sentir-me més a prop. El que sí m’has dit és
que, tornant del supermercat, anaves tant distreta enviant-me missatges que
t’has ficat en un bassal immens com el pantà de Foix, i que una vella sense
dents ha fet un xiscle i t’ha dit, rient com una criatura: "Nena, que no
mires per on vas! Estàs enamorada o què?". I que tu, envermellint, li has
contestat: "Doncs sí". I has continuat com si res la teva travessia
amorosa pel bassal i fins i tot t’hi recreaves, remenaves ostentosament el cul
amb un punt de voluptuosa rebel.lia perquè, havent confessat en públic el teu
crim i la teva felicitat, ja podies rabejar-te en el desig que ens consumeix i
en els milions d’hectòmetres d’amor que tenim per donar-nos. T’imagines, quin
brogit, quan per fi s’obrin les comportes? Ni la fragor eixordadora de la
cascada podrà apagar els nostres crits de guerra, de ràbia, d’entusiasme.

   Ara ja sé què tocaria, t’hauria de trucar i
preguntar-te com vas vestida -brusa, pantalons, faldilla, tanga, topless?-,
una descripció completa del teu aspecte, com si et tingués al davant i, amb veu
suggerent, sensual i afectuosa, donar-te instruccions precises: descorda’t un
botó, ara un altre, fes lliscar a poc a poc la cremallera mentre sents com
m’endinso amb la punta dels dits com una bestiola afamegada al teu… En fi, ja
és l’únic que ens faltaria, no trobes?

Comentaris tancats a Són tres quarts de cinc (i ja sé què tocaria ara)

Són les set (i els mòbils treuen fum)


   

    Veig per la finestra els pares del calb, el
calb i una dona lletgíssima amb una criatura en braços. Tinc veïns nous, que
potser són el calb, la dona i la criatura, que ens amenitzarà les nits
amb els seus xiscles. O potser és tan sols la germana del calb, que no té dona?
Vols que te’l presenti? Podríem fer un ménage à trois i documentar-lo:
el teu marit voyeur en faria les fotografies. T’agrada l’humor negre?
Són les set i, fa un moment, els mòbils treien fum un altre cop, m’ha semblat
que intentaves tranquil.litzar-me amb paraules amoroses, potser m’equivoco,
però ja no em suplicaves, insaciable, que t’inundés d’amor ni responies a les
meves provocacions, a aquell intercanvi tòrrid de frases agosarades que ens arrossega
com muntanyes russes a una corrua tremenda de luxúria verbal: potser prenies
cafè amb la veïna de parcel.la, que havia portat lioneses, mentre jo et
turmentava el pit esquerre amb la vibració insistent del mòbil i les gotes de
suor et regalimaven per l’escot fins al melic i més avall. "Un
moment", deies, mig ennuegant-te amb una lionesa, i fugies a la cuina
panteixant, amb la cara demacrada, entre espasmes, o et clavaves un cop de puny
al pit per fer callar l’infernal instrument de tortura. On havíem quedat
l’últim cop? Fèiem l’amor en una sauna o desfèiem mones de Pasqua amb mirades
ardents? Ens besàvem a la llum de la lluna fins que ens tornàvem blaus com
miosotis per falta d’aire?
Ens abraçàvem amb tanta força que ens cruixien els
ossos i ens petaven les articulacions? Ens rebolcàvem a la platxa com croquetes
al pa ratllat? Dius que et poso, no a cent, sinó a dos-cents, cada setmana que
passa és una mica pitjor, no sé si te n’adones. Aviat no en tindrem prou ni amb
la línia de Molt Alta Tensió que ens faran arribar els francesos, perquè
l’electricitat nuclear els surt per les orelles, com a nosaltres l’amor. I tu
encara et planteges que, si no ens veiem aviat, la nostra relació es refredarà?
El que passarà és que patirem un col.lapse i quedarem socarrimats, de tant
d’amor inexpressat físicament, és que no ho veus?

Comentaris tancats a Són les set (i els mòbils treuen fum)

Són dos quarts d’una i encara es farà més tard (i què!)

  No hi ha dies més radiants que els de després de la pluja (i què!). Doncs que aquest matí hi havia boira (sí, això ja ho sé) i l’aire era fresc i convidava a deixar-se anar i fondre’s en l’infinit univers de les possibilitats i les latències (sí, molt bé, però el més calent és a l’aigüera!).

  Podria continuar tot el dia aquest diàleg entre dues veus condemnades a barallar-se però a conviure, fins i tot dins d’una mateixa persona, però no ho faré. Ahir vaig penjar aquesta imatge i avui m’entretinc a omplir-la de text, encara que no caldria, perquè la Sidika aquesta (és turca) ja expressa moltes més coses de les que jo podria explicar en tot el que queda de matí d’estar-me enganxat a la pantalla. És com aquella pluja de pètals que veu el protagonista de la pel.lícula American Beauty, aquell sentiment de benedicció al qual només pots correspondre entonant càntics de lloança, plorant d’emoció o ballant amb els ulls tancats (les tres coses es poden fer de manera simultània). Aquest matí baixava de l’escola i m’he trobat un personatge alat que, fixant-m’hi millor, era una dona, una dona guapíssima, en fi, ja hi torno, deixem-ho en una dona, una mare de família que té ànima d’ocell juganer i m’ha cridat des de l’altra banda d’una avinguda, he sentit la seva veu aguda d’ocellet entre la boira, això mateix, com una sirena d’aquelles que provoquen la perdició dels mariners, l’he esperada i era una mare que tornava com jo de l’escola, de deixar-hi els seus fills, m’ha preguntat per la feina i llavors m’he despertat d’aquell somieig, és com si de sobte la sirena que cantava m’hagués dit: "Ja has anat a buscar els pollastres congelats a la Sirena? Què dinarem avui?". Després, però, he reconduït hàbilment la conversa i al cap d’un moment ja parlàvem de globus sonda i satèl.lits, enmig de la boira que s’anava desfent i el seu somrís que era com un caramel de maduixa acabat de desembolicar.

Comentaris tancats a Són dos quarts d’una i encara es farà més tard (i què!)