No m’has aclarit si tens alguna cosa en
contra dels sostenidors de pell de tigre que t’he enviat per correu certificat
urgent amb acusament de recepció. Jo penso que faran joc amb el teu vessant
ocult, amb la tigressa afamegada d’amor que amagues a tothom qui es deixa
enganyar pel teu posat tímid de bona nena, amb el volcà que entra en erupció
quan ens deixen a soles. Estic segur que faran joc amb el jersei de malla que
vas desempaquetar impunement l’altre dia a l’oficina de correus. Dius que el carter
ja et dirigeix mirades picardioses i et pica l’ullet des de lluny quan
l’esperes a la vorera de davant de casa. I si t’envio un dia d’aquests un
arsenal de càpsules d’èxtasi perquè les distribueixis per les discoteques, els
ateneus okupats i les perruqueries xineses amb final feliç? Des del principi em
va sobtar la teva persistència i, de seguida, vam convertir aquell joc de
comunicació diària en una cosa imprescindible: ens enyoràvem mútuament, si no
ens trobàvem a la xarxa, i encara ens passa. La teva manera ingènua i
directa de dir les coses m’esparverava i, per dir-ho més clarament, em continua
provocant esgarrifances. Ja saps a què em refereixo: tot va començar aquell dia
en què et vaig explicar el pentinat que et volia fer. Tu primer vas dir que no;
després que sí, com sempre. I, finalment, vas proclamar: "Fes-me el que
vulguis". Una declaració d’aquesta naturalesa va desencadenar dins meu
l’eclosió d’un vertigen de possibilitats. M’enfrontaves de cop i volta, cara a
cara, amb l’infinit, amb l’eternitat, amb la més absoluta manca de límits i de
vores, amb el Paradís de tot somiador i romàntic. "Fes-me el que
vulguis". Això hauria desarmat el més ferotge dels guerrers: tota la seva
ferralla hauria caigut, peça per peça, amb el més eixordador dels estrèpits,
als teus peus, i el més arrogant i insensible dels Miles Gloriosus
hauria plorat, a llàgrima viva i amb el cor desfet i vessant de tendresa, retut
davant de la glòria de Venus. Mai no m’havien fet una declaració d’amor
així, i encara menys tan aviat i sense negociació prèvia. "Fes-me el que
vulguis, el meu cor és teu, la meva vida és teva". I hem convertit en carn
les teves paraules. No em reia de tu, no t’aixecava la camisa. No: era
pitjor que tot això. M’he cregut el que em deies des del principi, i tots dos
hem comprovat que era horrible, que era cert, que podíem fer el que volguéssim
i, el pitjor i més inimaginable de tot: que fer-ho ens faria immensament
feliços.

Tweet

Tweet

    Si et dic que ara encara et trobo més misteriosa, no t’hauries d’ofendre, em sap greu quan et poses a la defensiva i em respons que tu m’has explicat més coses que no pas jo. Com t’ho podria argumentar en el poc temps de què disposo? (Qui ens ha robat el temps? El tenen en algun paradís fiscal o en un compte corrent de Suïssa?). Mira, tots som com icebergs, no sé si ho has notat, si no ho has notat, et convé adonar-te’n, perquè tu també comparteixes la naturalesa d’aquesta humanitat misteriosa formada per una part visible i una immensa part invisible submergida en les profunditats tenebroses i imprevisibles de l’oceà. Quan parlo de misteris i coses per descobrir, no em refereixo al nivell de coneixença més superficial, què fem cada dia, on vivim i amb qui, a quin supermercat comprem, quin és el nostre color preferit, la nostra beguda preferida, què ens enduríem a una illa deserta, què vam fer quan teníem divuit anys, ni tan sols al coneixement carnal, ja veus què et dic, sinó al de les ànimes, que amaguen tantes coses. Potser és que tu penses en simple informació. Jo penso en la teva curiosa mirada d’arrogància quan m’apuntes amb el teu nas poderós i afirmes la teva vàlua i el poder que saps que tens, en el teu somrís de trapella, en les teves llàgrimes, en l’expressió de pau i felicitat que t’il.lumina el rostre i l’eixampla amb una serenitat asiàtica de dies ardents cavalvant per les estepes i nits de llangorosa concupiscència després d’uns quants petons i unes quantes cerveses quan, per fi, et relaxes, en tot el que et surt de molt endins i em permet (i t’hauria de permetre) tenir indicis de qui ets i qui podries ser. Si arribem a ser el que podem ser no saps què passa? Que tornem al paradís.

Tweet

   Sí, ja sé què menjaria, i tu també ho saps:
carn de bona nena al caliu del sol de Corpus. El fet que siguis una bona nena
de poble i que després em diguis coses com "fes-me el que vulguis, sense
control", "jo em prenc el que sigui" o "amb tu no tinc
límits" pots comptar l’efecte que té en els meus nivells d’adrenalina.
Dius que estàs banyada en oli i negra com el carbó, que t’has posat un biquini
de tigressa i que ho ensenyes tot. La llàstima és que no sabem amb què combina la
pinya colada, però això no em preocupa, perquè estem colats l’un per l’altra i
combinem amb tot. Ens queda encara un llarg recorregut, el que va del
gemec al xiscle i a la follia còsmica d’una immensitat d’amor i de plaer que et
farà trontollar tota la carrosseria. No saps què vol dir transgressió, bona
nena? Vol dir anar més enllà dels límits establerts per les convencions,
comprovar que, en superar la bona nena, et trobes a tu, la seductora, la
trapella, la tia bona, la irresistible encarnació de la deessa, la
borratxera d’erotisme, el descobriment que cada cèl.lula teva, que cada
mil.límetre de la teva pell i la teva carn han estat fets per estimar i tenen
set d’amor, el fagociten i el retornen multiplicat per mil i el tornen a
rebre multiplicat i que és això el que et mou tant a tu com a l’univers. Em
vénen al cap dues anècdotes. La primera, el record d’una companya d’estudis que
va fer un assaig de seducció amb mi. Era filòloga catalana, molt catalana i de
poble, com tu, li agradaven els perfums i les converses pornogràfiques i una
transgressió lingüística que li encantava era quan li deien guarra (que,
evidentment, és un barbarisme flagrant que la posava molt calenta). Jo no em
vaig decidir i ella se’n va anar amb un altre, ho va fer davant meu, per
provocar-me i jo, dignament, també me’n vaig anar amb una altra, etcètera.
Segona anècdota: l’altra tarda parlava animadament amb una noia que estudia
criminologia sobre el temari de l’assignatura de Delinquència sexual,
vam repassar, rient, unes quantes perversions, i ella em va alliçonar sobre el
fet que, legalment, la delinqüència només existeix si no hi ha consentiment.
Per tant, amiga meva, encara que sovint ens afecti la "síndrome de Bonnie
& Clyde" i ens sentim perseguits per la justícia, no som delinqüents.

Tweet

   Són tres quarts de tres i encara no he dinat,
perquè m’he convertit en un caníbal que només s’alimenta de la teva carn. Als
meus somnis, ets un cos sense rostre, com l’amor, que és infinit. Aquesta nit
et mossegava justament els palpissos que t’envolten la panxa, allò que,
vulgarment, s’anomena amb la marca comercial d’uns pneumàtics francesos. Dius
que coneixes un transportista que vol penjar la teva foto al seu camió. Ja
m’imagino tots els camioners d’Europa barallant-se per l’exclusiva. Es veu que
a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via hi havia un cartell
publicitari d’una noia vestida amb roba íntima que provocava accidents de
trànsit, perquè els conductors es distreien mirant-la. Ja t’hi imagino, amb el
teu somrís de bona nena i el teu cos d’Afrodita que reclama a crits exhibir-se
i generar prosèlits. Tens raó, hi hauria d’haver també colònies per a adults,
cada any un mínim de tres dies de desinhibició i disbauxa sense límits, amb
totes les despeses pagades per l’administració. No volen que paguem
impostos, que rendim i siguem competitius? Jo m’agafaria de bon grat un parell
d’anys de vacances, m’escaparia al Bòsfor, a Menorca, a Formentera, i que em
busquessin! Potser també faria el fet amb una escapada a Kreuzberg, on fa anys
vaig veure gallines pels carrers, imagina’t, en ple de cor de Berlín, la gran
metròpoli de Mitteleuropa, i hi deixaria anar unes quantes cabres perquè
s’alimentessin de deixalles, euros o macdònalds i em deixaria barba, em faria
passar per un pintor figuratiu escapat d’un frenopàtic de Macedònia i passaria
absolutament de tot. I unes colònies de tres dies amb tu, la sacerdotessa de
l’amor? Imagina’t, setanta-dues hores fent el que ens donés la gana, un dia de
Venus sencer, les nostres carns oloroses dilapidades en fastuosa hecatombe a
tots els déus de la immoderació i la bogeria. Perdona, què m’has dit, quantes
ampolles de licor tens a casa esperant-nos? Ens les haurem de beure de cop o
tindrem uns quants dies de marató etílica? Hi participaran voyeurs?
Vindran les càmeres de televisió i ho emetran en directe i en prime time?

Tweet

Tweet

  

  De vegades, tot està capgirat: dius que al teu càmping meridional ha començat a ploure; aquí gaudim de l’aire del desert, vols venir a prendre el sol a la plaça? Ara hi havia uns quants turistes amb una guia endiumenjada que els feia tota mena d’explicacions sobre les dues coses i mitja que hi ha per veure al poble. Així, si et plantessis al mig de la plaça amb el teu biquini blanc, almenys tindrien alguna cosa per mirar. I, si et descobria el teu marit i tornava a enfurismar-se perquè vas massa atrevida i ja no en tens l’edat, els turistes, agraïts per l’espectacle, acabarien aplaudint i tot. Ahir, mentre t’explicava amb tots els detalls la meva fantasia de fer l’amor amb tu a l’armari dels abrics, que era una experiència meravellosament caòtica, asfixiant i clandestina -veure’t en aquella penombra intemporal reflectida al mirall amb l’impermeable del meu pare, entre efluvis marejadors de suor, sexe i naftalina-, tu reies sense parar amb un dit damunt del llavi superior, perquè no se’t tornés a obrir la ferida de la pansa, i després ens untàvem mútuament els cossos amb mostassa picant, melmelada de mirtils, secrecions i salivera i hi sucàvem salsitxes alemanyes i ens dutxàvem amb cervesa i, la que havia quedat, la ficàvem en uns gots amples amb uns gotets petits a dins posats de cap per avall plens de tequila, un combinat de taverna mexicana que feia anys que no em prenia. Llavors em vas suplicar que parés, que et feia mal la panxa de tant riure, et tornava a sortir sang de la pansa i la veïna havia tret el cap per preguntar-te què et passava i que si et trobaves bé, i jo et vaig recordar que no hi ha riure més irresistible que el de quan no has de riure, i et veia a tu, la bona nena que no ha trencat ni un plat, amb el tanga negre, repenjada al marc de la porta, fent ballar el pitram i remenant el cul per provocar-me, amb aquella barreja explosiva de desig i de vergonya als llavis. "De debò que no havia fet mai una cosa així", m’asseguraves. I jo encara et trobava més trapella, juganera i desitjable, pubilla de casa bona!

Tweet

   Sí, espero que siguis viva i poder-te veure
aviat amb totes les dents i les costelles al seu lloc, sense macadures, rastres
de punyalades ni els pòmuls inflats, el nas trencat o les parpelles tancades i
tenyides d’un sospitós color morat. Comprenc que un dia amb altes pressions,
sol implacable i aire escaldufat i enterbolit pel polsim del desert no és el
moment ideal per a superar amb eqüanimitat una crisi de matrimoni, sobretot si
hi ha una llarga tradició d’esbravar-se a crits. Això del matrimoni sempre ha
tingut per a mi connotacions entre sòrdides i macabres, però suposo que és
normal, perquè quasi tots som fills de matrimonis i hi hem vist el que hi hem
vist, i després repetim bona part del que hem après i tornem a formar
matrimonis, però la veritat és que no hi ha alternatives clares. La vida
d’eremita de vegades m’atreu (és tan pesat haver de conviure amb els humans!)
però haig de reconèixer que, de moment, no és la solució que busco. La vida en
comunitat també comporta molts problemes, si de vegades ja et costa aguantar
una altra persona, imagina’t si has de compartir les intimitats de tres,
quatre, cinc o vint-i-quatre homínids més. Això per no parlar de la cua al
lavabo o l’enervant perspectiva de trobar-te CONTÍNUAMENT algú per casa. Per
a mi, senzillament insuportable. La promiscuïtat, d’altra banda, sempre acaba
generant problemes, tinc la dèria d’estimar tothom amb qui practico això que es
diu amor i, si hi ha més d’una persona implicada amb aspiracions
monopolístiques, tard o d’hora esclata alguna varietat de tragicomèdia. I el
matrimoni… en tot cas no hauria de ser això tan horrible de "SOLUCIONAR
LA VIDA". La fórmula més convencional de matrimoni, la més convencional de
totes, s’estructura a partir d’aquesta especialització: el mascle té l’aixeta
dels diners i la femella, l’aixeta de l’amor. Ja veieu que és un plantejament
espantós, perquè tant l’un com l’altra tenen el poder de tancar l’aixeta (o
amenaçar de fer-ho) si volen aconseguir alguna cosa. I això no és amor: això és l’infern.

Tweet

   Aquest matí em deies que els dubtes se’t
menjaven viva, que et semblava que ja no t’estimo tant com abans i que tu, en
canvi, m’estimes més que mai, que el teu amor ja no té límits, que estàs
completament desenfrenada, que la passió més enfollida, violenta i ferotge
t’arrossega fins a un punt que ja no et reconeixes i que, sense mi, amb prou
feines dorms ni menges i només t’alimentes de cervesa. Això ho has reconegut
quan jo t’he confessat que estic malalt, que em moro per tu, que em falta
l’aire i em passo el dia tremolant de desig i arrossegant-me de feblesa, que és
un miracle que encara sigui viu després de tantes hores de suplicar endebades
la teva presència, i que si no t’ho dic obertament i de paraula és per por que
la immensitat devastadora del meu amor, si la trec a la llum del dia, no em
devori. Sembla que, per escrit, les coses no són tan directes i perilloses que
si surten barrejades amb saliva entre les mateixes dents que l’altre dia et
mossegaven i la mateixa llengua tafanera que no va deixar dins del teu cos
agonitzant i exhaust de tantes sacsejades ni un sol forat per explorar, hi ha
com una mena de dilació quan les idees passen per tants filtres: del cervell a
les mans, de les mans al teclat i del teclat a la pantalla i a la xarxa en què
estem tots atrapats. Com que tu sempre vols ser més que jo -on arribarem,
estimada, amb aquest joc, tu m’ho saps dir?- t’has posat malalta i jeus al
llit, amb febre, i qui sap si no delires i has sortit al carrer a pregonar
xisclant, furiosa, el teu amor, tan sols cobrint-te el sexe amb una fulla de
carxofa. Ara potser ja ets al mercat i entre dos municipals intenten reduir-te.
D’acord, entesos, ets al llit, despulladeta i cremant, tot per fer-me defallir
de lascívia i d’enyorança, i jo t’he dit que voldria ser la febre que et fa
tremolar, la suor que xopa els teus llençols i regalima fins al garatge, els
teus llençols inundats, la teva pell ardent i l’aire perfumat dels teus gemecs,
i tu m’has contestat que et mories de plaer, que et consumies, que perdies els
sentits, que tanta felicitat et mataria, i jo t’he advertit que ni t’atrevissis
a morir-te sense mi i que, en tot cas, m’avisessis i moriríem junts.

Tweet

   Sí, eren les set, i potser la
pregunta és com ho sé, tenint en compte que tot plegat era un somni. Ho vaig
veure al rellotge de la teva cuina americana mentre, darrere de la barra, nua,
repenjant estratègicament els pits perquè jo pogués admirar la bellesa del teu
escot, em deies, amb aquella ingenuïtat seductora que es remunta a Eva i al
Paradís: "Vols més pa?". Quan et vaig dir que havíem de marxar, tu no
t’ho podies creure. Havíem perdut la noció del temps i el recompte dels
orgasmes, perquè tot l’Univers girava a l’entorn nostre i el constant
recorregut que anava de la cuina al llit. Ens vam beure tota la col.lecció de
cerveses que guardaves dels teus viatges i l’ampolla de xampany que no vas
poder obrir el cap de setmana en què va empatar el Vila-real, al
final ho vèiem tot de color de carn, les parets regalimaven de desig i ens envestíem per les escales. Recordo que, a la dutxa, em vas
dir que tenies por de no superar la prova, i jo ho vaig trobar estrany, perquè
no se m’hauria acudit mai que allò fos una prova. Si ho hagués pensat, probablement encara m’hauria
posat més neguitós. Per a mi es tractava de relaxar-me, de deixar de
banda les preguntes, què fèiem allà, qui era aquella dona, quin sentit tenia allò, i limitar-me a oferir-te, en la mesura de les meves possibilitats i
la meva resistència física, tot el que amorosament em sembla que et mereixes,
que és moltíssim. Era una qüestió d’adequació de ritmes, tu em dónes tant, jo
et dono més, tu fas cara de no poder-t’ho creure i jo de dir-te doncs ara ho
veuràs, i així ens anàvem enfilant per les parets, com hem fet sempre, fins
que, de sobte, vas somriure d’orella a orella i em vas dir, sarcàstica, amb una
de les teves mirades penetrants: "Nyèbit!". 

    Tot
plegat era un somni, i potser la pregunta és com ho sé, tenint en compte que semblava tan real. Ho vaig veure al meu rellotge, que marcava
les dotze quan em van despertar els petards i vaig apartar, a braçades, els
llençols, com si fossin un mar de fulles de carxofa. Me n’havia anat a dormir poc després de l’inici
del partit, em vaig posar taps a les orelles i ni vaig notar que m’adormia. Llavors,
en silenci, vaig baixar les escales del meu dúplex, que ja no era el teu, i
vaig veure les imatges esperades: la repetició dels gols i la gent, enfollida,
celebrant la victòria i aquella copa tan grossa que aixecava el capità. I el més curiós ha estat quan,
aquest matí, m’has dit que estaves cruixida i anaves coixa i jo t’he hagut de
reconèixer que a mi també em feia mal tot i amb prou feines podia caminar. Trobo
que cada cop ens passen coses més estranyes.

Tweet