Arxiu de l'autor: ramonmonton

  No m’has aclarit si tens alguna cosa en contra dels sostenidors de pell de tigre que t’he enviat per correu certificat urgent amb acusament de recepció. Jo penso que faran joc amb el teu vessant ocult, amb la tigressa … Continua llegint →

 Per què va ser perfecte: a l’hora de dinar, vam gaudir del marisc i la conversa, tot era complicitat, mirades càlides, gestos amplis amb els braços i les mans; no podíem tocar-nos, en un lloc públic, al meu poble, no … Continua llegint →

        Si et dic que ara encara et trobo més misteriosa, no t’hauries d’ofendre, em sap greu quan et poses a la defensiva i em respons que tu m’has explicat més coses que no pas jo. Com t’ho podria … Continua llegint →

       Sí, ja sé què menjaria, i tu també ho saps: carn de bona nena al caliu del sol de Corpus. El fet que siguis una bona nena de poble i que després em diguis coses com "fes-me el … Continua llegint →

        Són tres quarts de tres i encara no he dinat, perquè m’he convertit en un caníbal que només s’alimenta de la teva carn. Als meus somnis, ets un cos sense rostre, com l’amor, que és infinit. Aquesta … Continua llegint →

    Ens diem i ens descrivim unes vuit-centes vegades cada dia com ens estimem, ens desitgem i ens trobem a faltar. Això, en part, em fa ràbia, i et vull explicar per què. No sé si t’has adonat que, … Continua llegint →

     De vegades, tot està capgirat: dius que al teu càmping meridional ha començat a ploure; aquí gaudim de l’aire del desert, vols venir a prendre el sol a la plaça? Ara hi havia uns quants turistes amb una … Continua llegint →

   Sí, espero que siguis viva i poder-te veure aviat amb totes les dents i les costelles al seu lloc, sense macadures, rastres de punyalades ni els pòmuls inflats, el nas trencat o les parpelles tancades i tenyides d’un sospitós … Continua llegint →

      Aquest matí em deies que els dubtes se’t menjaven viva, que et semblava que ja no t’estimo tant com abans i que tu, en canvi, m’estimes més que mai, que el teu amor ja no té límits, que … Continua llegint →

     Sí, eren les set, i potser la pregunta és com ho sé, tenint en compte que tot plegat era un somni. Ho vaig veure al rellotge de la teva cuina americana mentre, darrere de la barra, nua, repenjant … Continua llegint →