Són tres quarts i mig de tres (i t’imagino amb els sostenidors de pell de tigre)





  No m’has aclarit si tens alguna cosa en
contra dels sostenidors de pell de tigre que t’he enviat per correu certificat
urgent amb acusament de recepció. Jo penso que faran joc amb el teu vessant
ocult, amb la tigressa afamegada d’amor que amagues a tothom qui es deixa
enganyar pel teu posat tímid de bona nena, amb el volcà que entra en erupció
quan ens deixen a soles. Estic segur que faran joc amb el jersei de malla que
vas desempaquetar impunement l’altre dia a l’oficina de correus.
Dius que el carter
ja et dirigeix mirades picardioses i et pica l’ullet des de lluny quan
l’esperes a la vorera de davant de casa. I si t’envio un dia d’aquests un
arsenal de càpsules d’èxtasi perquè les distribueixis per les discoteques, els
ateneus okupats i les perruqueries xineses amb final feliç? Des del principi em
va sobtar la teva persistència i, de seguida, vam convertir aquell joc de
comunicació diària en una cosa imprescindible: ens enyoràvem mútuament, si no
ens trobàvem a la xarxa, i encara ens passa.
La teva manera ingènua i
directa de dir les coses m’esparverava i, per dir-ho més clarament, em continua
provocant esgarrifances. Ja saps a què em refereixo: tot va començar aquell dia
en què et vaig explicar el pentinat que et volia fer. Tu primer vas dir que no;
després que sí, com sempre. I, finalment, vas proclamar: "Fes-me el que
vulguis". Una declaració d’aquesta naturalesa va desencadenar dins meu
l’eclosió d’un vertigen de possibilitats. M’enfrontaves de cop i volta, cara a
cara, amb l’infinit, amb l’eternitat, amb la més absoluta manca de límits i de
vores, amb el Paradís de tot somiador i romàntic. "Fes-me el que
vulguis". Això hauria desarmat el més ferotge dels guerrers: tota la seva
ferralla hauria caigut, peça per peça, amb el més eixordador dels estrèpits,
als teus peus, i el més arrogant i insensible dels Miles Gloriosus
hauria plorat, a llàgrima viva i amb el cor desfet i vessant de tendresa, retut
davant de la glòria de Venus.
Mai no m’havien fet una declaració d’amor
així, i encara menys tan aviat i sense negociació prèvia. "Fes-me el que
vulguis, el meu cor és teu, la meva vida és teva". I hem convertit en carn
les teves paraules.
No em reia de tu, no t’aixecava la camisa. No: era
pitjor que tot això. M’he cregut el que em deies des del principi, i tots dos
hem comprovat que era horrible, que era cert, que podíem fer el que volguéssim
i, el pitjor i més inimaginable de tot: que fer-ho ens faria immensament
feliços.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.