Són les dues menys cinc (i vull escriure uns quants disbarats)

    Ens diem i ens descrivim unes vuit-centes
vegades cada dia com ens estimem, ens desitgem i ens trobem a faltar.
Això, en part, em fa
ràbia, i et vull explicar per què. No sé si t’has adonat que, en aquest món
global en què ens ha tocat viure, el tema del mànec de la paella i del
remenament de les cireres és monopoli dels més gàngsters i selectes fills de
puta dels nostres congèneres, que s’aprofiten barrudament de nosaltres i els
nostres sentiments. T’ho explicaré, estimada, perquè potser no ho saps: si tu
em dius, utilitzant la companyia telefònica del teu mòbil, t’estimo molt molt
molt, etcètera, i jo et responc, utilitzant la del meu, que també tot això i el
que no pots ni arribar a imaginar-te, d’aquest intercanvi més o menys impulsiu
se’n deriva un benefici, un robatori, en fi, que és més modern i desregulat,
que va a parar a les piscines i bacanals d’unes quantes mansions de fills de puta
de Miami.
No t’espantis, no és que sigui malparlat, sóc filòleg i sé usar
correctament la terminologia i, a més, em sento demòcrata i exigeixo la desregulació
total dels paradisos, les piscines i les bacanals, que no haurien de ser un
privilegi dels gàngsters, sinó un luxe recollit en la Declaració Universal dels
Drets de la Persona. Ara m’acabo de beure una cervesa de les teves i pensava en
què faria amb el coll de l’ampolla per fer-te sentir esgarrifances, a què
jugaríem avui, fins on arribarien la llengua i les dents, com t’emborratxaria
perdudament de qualsevol substància, a veure si et deixaves estar d’hòsties
d’una vegada i permeties expressar-te tal com ets: meravellosa. Una
sacerdotessa de l’amor, sense regles ni límits. Quan no hi ha paraules, ni per
quès, ni no ho entencs, ni mandangues, només els cossos, les pells, les
mirades, els somriures, l’escalforeta aquella de quan tot està bé,
l’escalforassa de quan encara està millor, el panteix al.lucinat de quan et
recuperes abans de tornar-hi, la intensitat tan bèstia, desmesurada i gens
primmirada de les coses quan són de veritat al planeta Terra, esdevenim onades,
cops de vent, incandescència, fang i pols d’estrelles, i ja no ens cal dir res
més.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.