Són les dues passades (i espero que siguis viva)

   Sí, espero que siguis viva i poder-te veure
aviat amb totes les dents i les costelles al seu lloc, sense macadures, rastres
de punyalades ni els pòmuls inflats, el nas trencat o les parpelles tancades i
tenyides d’un sospitós color morat. Comprenc que un dia amb altes pressions,
sol implacable i aire escaldufat i enterbolit pel polsim del desert no és el
moment ideal per a superar amb eqüanimitat una crisi de matrimoni, sobretot si
hi ha una llarga tradició d’esbravar-se a crits. Això del matrimoni sempre ha
tingut per a mi connotacions entre sòrdides i macabres, però suposo que és
normal, perquè quasi tots som fills de matrimonis i hi hem vist el que hi hem
vist, i després repetim bona part del que hem après i tornem a formar
matrimonis, però la veritat és que no hi ha alternatives clares. La vida
d’eremita de vegades m’atreu (és tan pesat haver de conviure amb els humans!)
però haig de reconèixer que, de moment, no és la solució que busco. La vida en
comunitat també comporta molts problemes, si de vegades ja et costa aguantar
una altra persona, imagina’t si has de compartir les intimitats de tres,
quatre, cinc o vint-i-quatre homínids més. Això per no parlar de la cua al
lavabo o l’enervant perspectiva de trobar-te CONTÍNUAMENT algú per casa. Per
a mi, senzillament insuportable. La promiscuïtat, d’altra banda, sempre acaba
generant problemes, tinc la dèria d’estimar tothom amb qui practico això que es
diu amor i, si hi ha més d’una persona implicada amb aspiracions
monopolístiques, tard o d’hora esclata alguna varietat de tragicomèdia. I el
matrimoni… en tot cas no hauria de ser això tan horrible de "SOLUCIONAR
LA VIDA". La fórmula més convencional de matrimoni, la més convencional de
totes, s’estructura a partir d’aquesta especialització: el mascle té l’aixeta
dels diners i la femella, l’aixeta de l’amor. Ja veieu que és un plantejament
espantós, perquè tant l’un com l’altra tenen el poder de tancar l’aixeta (o
amenaçar de fer-ho) si volen aconseguir alguna cosa. I això no és amor: això és l’infern.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.