Són les cinc (i em dius que estàs malalta)


  

   Aquest matí em deies que els dubtes se’t
menjaven viva, que et semblava que ja no t’estimo tant com abans i que tu, en
canvi, m’estimes més que mai, que el teu amor ja no té límits, que estàs
completament desenfrenada, que la passió més enfollida, violenta i ferotge
t’arrossega fins a un punt que ja no et reconeixes i que, sense mi, amb prou
feines dorms ni menges i només t’alimentes de cervesa. Això ho has reconegut
quan jo t’he confessat que estic malalt, que em moro per tu, que em falta
l’aire i em passo el dia tremolant de desig i arrossegant-me de feblesa, que és
un miracle que encara sigui viu després de tantes hores de suplicar endebades
la teva presència, i que si no t’ho dic obertament i de paraula és per por que
la immensitat devastadora del meu amor, si la trec a la llum del dia, no em
devori. Sembla que, per escrit, les coses no són tan directes i perilloses que
si surten barrejades amb saliva entre les mateixes dents que l’altre dia et
mossegaven i la mateixa llengua tafanera que no va deixar dins del teu cos
agonitzant i exhaust de tantes sacsejades ni un sol forat per explorar, hi ha
com una mena de dilació quan les idees passen per tants filtres: del cervell a
les mans, de les mans al teclat i del teclat a la pantalla i a la xarxa en què
estem tots atrapats. Com que tu sempre vols ser més que jo -on arribarem,
estimada, amb aquest joc, tu m’ho saps dir?- t’has posat malalta i jeus al
llit, amb febre, i qui sap si no delires i has sortit al carrer a pregonar
xisclant, furiosa, el teu amor, tan sols cobrint-te el sexe amb una fulla de
carxofa. Ara potser ja ets al mercat i entre dos municipals intenten reduir-te.
D’acord, entesos, ets al llit, despulladeta i cremant, tot per fer-me defallir
de lascívia i d’enyorança, i jo t’he dit que voldria ser la febre que et fa
tremolar, la suor que xopa els teus llençols i regalima fins al garatge, els
teus llençols inundats, la teva pell ardent i l’aire perfumat dels teus gemecs,
i tu m’has contestat que et mories de plaer, que et consumies, que perdies els
sentits, que tanta felicitat et mataria, i jo t’he advertit que ni t’atrevissis
a morir-te sense mi i que, en tot cas, m’avisessis i moriríem junts.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.