Eren les set (i tornàvem del País dels Bojos)

 

   Sí, eren les set, i potser la
pregunta és com ho sé, tenint en compte que tot plegat era un somni. Ho vaig
veure al rellotge de la teva cuina americana mentre, darrere de la barra, nua,
repenjant estratègicament els pits perquè jo pogués admirar la bellesa del teu
escot, em deies, amb aquella ingenuïtat seductora que es remunta a Eva i al
Paradís: "Vols més pa?". Quan et vaig dir que havíem de marxar, tu no
t’ho podies creure. Havíem perdut la noció del temps i el recompte dels
orgasmes, perquè tot l’Univers girava a l’entorn nostre i el constant
recorregut que anava de la cuina al llit. Ens vam beure tota la col.lecció de
cerveses que guardaves dels teus viatges i l’ampolla de xampany que no vas
poder obrir el cap de setmana en què va empatar el Vila-real, al
final ho vèiem tot de color de carn, les parets regalimaven de desig i ens envestíem per les escales. Recordo que, a la dutxa, em vas
dir que tenies por de no superar la prova, i jo ho vaig trobar estrany, perquè
no se m’hauria acudit mai que allò fos una prova. Si ho hagués pensat, probablement encara m’hauria
posat més neguitós. Per a mi es tractava de relaxar-me, de deixar de
banda les preguntes, què fèiem allà, qui era aquella dona, quin sentit tenia allò, i limitar-me a oferir-te, en la mesura de les meves possibilitats i
la meva resistència física, tot el que amorosament em sembla que et mereixes,
que és moltíssim. Era una qüestió d’adequació de ritmes, tu em dónes tant, jo
et dono més, tu fas cara de no poder-t’ho creure i jo de dir-te doncs ara ho
veuràs, i així ens anàvem enfilant per les parets, com hem fet sempre, fins
que, de sobte, vas somriure d’orella a orella i em vas dir, sarcàstica, amb una
de les teves mirades penetrants: "Nyèbit!". 

    Tot
plegat era un somni, i potser la pregunta és com ho sé, tenint en compte que semblava tan real. Ho vaig veure al meu rellotge, que marcava
les dotze quan em van despertar els petards i vaig apartar, a braçades, els
llençols, com si fossin un mar de fulles de carxofa. Me n’havia anat a dormir poc després de l’inici
del partit, em vaig posar taps a les orelles i ni vaig notar que m’adormia.
Llavors,
en silenci, vaig baixar les escales del meu dúplex, que ja no era el teu, i
vaig veure les imatges esperades: la repetició dels gols i la gent, enfollida,
celebrant la victòria i aquella copa tan grossa que aixecava el capità. I el més curiós ha estat quan,
aquest matí, m’has dit que estaves cruixida i anaves coixa i jo t’he hagut de
reconèixer que a mi també em feia mal tot i amb prou feines podia caminar.
Trobo
que cada cop ens passen coses més estranyes.



Quant a ramonmonton

Ramon Monton (Sabadell, 1959) és traductor i escriptor i ha publicat una seixantena de llibres, entre traduccions i obra pròpia. El guardó més important que ha rebut fins ara és el Premi de la Crítica \"Serra d\'Or\" de 2004 per la seva novel.la \"El nyèbit\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.